Com sempre em detinc a llegir una de tantes notícies al diari ressaltant “l’elevat nivell de violència i d’agressivitat gratuïta que es constata, sobre tot en els sectors més joves”. Si la primera part em crida l’atenció per la meva professió, no és menys remarcable la segona, envers la qual, últimament la nostre societat es dóna conta, que potser alguna cosa està fallant en el sistema d’ensenyament oficial i en la “formació complementària” que els hi donem a les generacions futures.

La fiscal general de l’Estat, Assumpta Pujol atribueix aquest comportaments en els joves “a una crisi de valors o al fet que no hem sabut ensenyar al jovent els valors importants; el que cal és fer entendre que l’important és la tolerància i el respecte a la diversitat”. Com a formador amb anys d’experiència no puc menys que estar d’acord en els dos punts amb la senyora fiscal.

Quan li pregunto a algun dels meus alumnes en edat escolar quants professors tenen, sempre en donen un nombre per sobre de cinc, aproximadament un per matèria. Si els hi pregunto quants d’ells els hi tornen a ensenyar al següent any escolar, la majoria no torna a tenir els mateixos educadors. Amb la quantitat de matèria que un professor es veu en l’obligació d’impartir, em pregunto quan de temps pot dedicar a “l’educació” i quant es pot implicar amb el seu alumne?. Quan de temps estan en el total d’un curs els alumnes amb cada professor?. Poden en aquest temps ser un exemple vàlid a imitar per als alumnes al seu càrrec?.

No dubto pas de la professionalitat dels actuals ensenyants, tot al contrari, ja que es tracta d’una feina totalment vocacional i sé de molts que de forma particular s’impliquen en casos realment difícils i més enllà de la seva obligació purament laboral.

Si descartem que l’aprenentatge de “l’educació” dels valors bàsics no el fan a l’escola per varis motius, entre ells la manca de temps i la difícil implicació dels educadors, ja que no poden tenir constància en el temps, ¿en quin lloc els aprenen dons?.

Els pares, actualment treballem els dos per a poder portar endavant la família. Tenim doncs poc de temps real per a estar amb els nostres fills. Amb lògica quan arriba el cap de setmana, no ens queden ganes de “lluitar” amb ells, si no que volem gaudir d’un bon ambient i si es possible aprofitar el descans setmanal.

No aniré gaire lluny si comento que segur coneixem casos on fins i tot alguns pares han inhibit la iniciativa de més d’un educador de l’escola, fent-los retret de “que es dediquin a “ensenyar-los”, que per a “educar-los” ja estan ells”. En més de algun de aquestos casos, malauradament, els que necessiten ser educats segur que són els pares.

No existeix, es clar, una sola resposta, una solució perfecta per a aquest problema, que sense cap dubte inclou la participació dels professors a l’escola, la dels pares a casa i la conscienciació social del fet, qüestionant-se també si cal, quins són els missatges que els hi lliurem pels mitjans de comunicació, si en aquest cas són els exemples adequats que volem copiïn les generacions futures.

Però si en alguna cosa puc aportar el meu petit gra de sorra per a ajudar, i d’aquí la meva reflexió, és sens dubte la meva experiència, com a practicant primer i com ensenyant desprès, de vint-i-tres anys de les tan poc conegudes i malmeses arts marcials.

Les arts marcials tradicionals practicades com cal (no son esports de combat, ni tan sols esports), en un Dojo (no un gimnàs), i impartides per un professorat qualificat i degudament acreditat (no jovent poc preparat i amb nul·la experiència), poden aportar molt a un jove iniciat. Aquest indrets denominats Dojo en japonès, (dojang en coreà, kwoon en xinès,...), si estan concebuts com cal, son autèntics baluards que preserven valors actualment a la baixa en la nostra societat i que la seva mancança porta molts dels problemes abans esmentats.

Valors com la disciplina, per a més tard obtenir la tan necessitada autodisciplina, la companyonia, la lleialtat, la tolerància, el respecte, el valor, la comprensió , l'autoestima positiva i alguns altres, poden encara trobar-se dins de la pràctica de l'art marcial tradicional escollit, tot i a part de les habilitats físiques i tècniques, que moltes vegades confonen l'autèntic significat de les arts de combat com a mitja de formació.

En la pràctica, un nen o jove que entra a formar part d’un Dojo, pot mantenir la seva permanència mentre vulgui, d’aquesta manera, el formadorpot arribar a conèixer al seu deixeble, ja que sempre és el mateix, un any rera un altre. Fins i tot arriba a existir un cert grau d’amistat per a tota la vida.

Personalment, tinc deixebles que estan amb mi des dels quatre anys, i avui dia tenen divuit i encara hi són.

Uns altres, joves en el seu temps, amb una edat difícil, degut a la practica de la seva disciplina desenvolupen tasques actualment de policies, bombers, fins i tot tinc un metge i una estudiant de dret, futura advocada. Aquests exemples de practicants exponents de bons ciutadans son la meva experiència i la base d’aquesta reflexió. Conec molts altres exemples, alumnes d’amics meus i coneguts.

Al Japó les disciplines marcials, formen part de l’aprenentatge normal a les escoles, instituts i universitats per les seves virtuts formatives a nivell físic, mental i espiritual. L'art marcial més expandit i practicat al Japó es el Kendo, el “camí de l'espasa” dels antics guerrers Samurai, i en l'essència de la seva formació es troben els seus principis bàsics, que els alumnes més joves repeteixen tots els dies desprès de la seva classe:

 

La finalitat a l’hora de practicar Kendo és:

I mitjançant un rígid i correcte entrenament,

Així un serà capaç

No més lluny, el Dojo-Kun (jurament de la escola) que adorna les parets dels Dojo (lloc de pràctica) del estil de Karate-Do Tradicional que personalment practico que vaig aprendre del meu mestre i que tots els alumnes han de conèixer i posar en pràctica és el següent:

 

 

¿Que perdem en intentant-ho?, ¿que els nostres fills aprenguin que l’esforç val la pena?, ¿que aprenguin com superar la dificultat i el que és millor, a si mateixos?, ¿que desenvolupin habilitats físiques i mentals que els ajudin a enfrontar-se a la seva vida amb més i millors possibilitats?

Personalment jo he escollit aquesta opció i recórrer aquest “camí”. Sé i estic convençut de que aquest tipus d’aprenentatge i formació complementària permet obtenir millors, més autosuficients, i segurs de si mateixosmembres d’una societat.

És la meva aposta.

 

Sergi Hernández Beltrán
5º Dan Dento Shito-Ryu Karate-Do